Història
Fris Cronològic 1939 - 1970
Període
1939-1970
PERÍODES DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA
El llarg període dictatorial no aporta gairebé cap novetat al decrèpit panorama de les aules estatals. La imatge que molts conserven de les aules franquistes és indicativa de la nul·la activitat innovadora en ciències de l’educació. Els principis del nacional catolicisme, la unitat de la pàtria, la unificació cultural i idiomàtica i l’esclafament de totes les llibertats esdevenen els signes i símbols de la dictadura.
Trets històrics
El final de la Guerra Civil, la situació d’autarquia i la Segona Guerra Mundial deixen el país postrat per la misèria i la fam. Els governants sorgits de la guerra imposen una fèrria dictadura que controla i depura tots els indicis de signe progressista i eradica la innovació educativa per dècades.
L’Estat es declara clarament confessional, centralitza tot l’aparell administratiu i governa de forma autoritària. La dissidència resta muda per molts anys: els partits polítics són dissolts i s’imposa una sola doctrina, la de la Falange Española.
Els personatges, les institucions, les realitats i les il·lusions
1940 Es crea el Frente de Juventudes.
1945 Ordenació de l’ensenyament primari.
1951 Ruiz Jiménez és nomenat ministre d’Educació Nacional.
1953: Creació de l’Institut de Ciutadella, segon centre d’educació secundària de l’illa de Menorca. Havien passat gairebé cent anys des de la creació de l’Escola de Nàutica de Maó, primer centre d’ensenyament secundari.
1953 Se signa el Concordat amb la Santa Seu, que consolida la preponderància de l’Església Catòlica en educació.
1965 Es funda a Barcelona l’associació de mestres Rosa Sensat.
1967 Primera Escola d’Estiu del franquisme a Barcelona.
1970 Llei General d’Educació i finançament de la reforma educativa; llei Vilar Palasí. Apareix l’EGB (Educació General Bàsica).
Trets bàsics d’història de l’educació
Tot el sistema educatiu canvia de sobte; les característiques més destacades de la legislació són:
– Tradicionalisme.
– Confessionalitat catòlica.
– Politització de l’educació.
– Centralisme i jerarquització.
– Autoritarisme.
Es divideix l’ensenyament primari en quatre etapes:
– D’iniciació: fins als 6 anys (escola maternal i escola de pàrvuls).
– L’ensenyança elemental: de 6 a 10 anys.
– El perfeccionament: dels 10 als 12 anys.
– La iniciació professional: de 12 a 15 anys.
Qualsevol intent d’aplicar metodologies innovadores queda ofegat. La uniformització del sistema educatiu es fa realitat; tots els intents de renovació iniciats anys enrere són sistemàticament rebutjats; totes les idees de la Institución Libre de Enseñanza són considerades fora de la llei i causa de la majoria de mals de la societat espanyola. La persecució dels mestres no adeptes a l’alçament nacional és brutal. El castellà torna a ser l’única llengua de comunicació a les aules i l’entorn més proper és oblidat. La llei d’educació primària de 1945 diu explícitament en el seu títol II: “La escuela es la comunidad activa de maestros y escolares, instituida por la familia, la Iglesia o el Estado, como órgano de la educación primaria, para la formación cristiana, patriótica e intelectual de la niñez española”.
L’eix central de les ciències de l’educació, la innovació educativa, passarà el pitjor període de tota la història de l’Estat espanyol.
Les dates més significatives i destacades del període són:
1949: Es crea el batxillerat laboral per preparar els alumnes per iniciar-los en les
pràctiques de les modernes tècniques professionals. Es poden cursar les modalitats
agrícola ramadera, la industrial i la minera, la marítima i pesquera i l’opció femenina.
1953: Se publica la Llei d’ordenació de les ensenyances mitjanes: es divideix el batxillerat en elemental (quatre cursos) i superior (dos cursos), dividits en dues branques: ciències i lletres. Es produeix una generalització del batxillerat gràcies a una favorable conjuntura econòmica.
L’ensenyament mitjà segueix quedant endarrerit en relació amb les demandes socials.
1955: Es legisla sobre la Formació Professional: es creen les escoles de preaprenentatge (12-14 anys); les escoles d’aprenentatge (14-17), i les escoles de “maestria” (17-21 anys).
1964: S’amplia l’escolaritat obligatòria des dels 12 fins als 14 anys; les empreses poden exigir el certificat d’estudis primaris.
1968: Gran campanya d’alfabetització, que no arriba a eradicar-la. L’any 1981 es calcula un analfabetisme superior al 6%.
Dins la dècada dels anys 60 ja s’iniciaren experiències renovadores al marge de l’aparell estatal; la necessitat d’una nova llei d’educació i de la modernització de l’obsolet sistema educatiu havien d’esdevenir prioritats serioses. Així es va fer a partir de la Llei d’Educació de Villar Palasí, que instaura l’EGB i organitza tot el sistema educatiu espanyol. Va ser la primera gran llei educativa des de la Llei Moyano de 1857; 113 anys són massa anys entre una llei i l’altra i demostra fins a quin punt l’Estat i els diferents governs es preocupaven de l’educació. La llei de 1970 ordena el sistema educatiu en quatre grans blocs:
– Educació Preescolar, subdividida en jardí d’infància i pàrvuls.
– Educació General Bàsica (EGB), de vuit cursos, que intenta una formació integral de l’individu.
– Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP), de tres cursos més el Curs d’Orientació Universitària (COU).
– Educació Universitària, dividida en tres cicles: diplomatura, llicenciatura i doctorat.
– Formació Professional.
– Educació Permanent d’Adults.
S’inicia una descentralització tímida, creant-se les delegacions provincials del Ministeri d’Educació.
La llei suposa un esforç de modernització del sistema educatiu, que seguia ancorat en mètodes obsolets i dirigit per una administració que era vàlida cent anys abans.
