Educació Menorca
AJUNTAMENTS I EDUCACIÓ. LES JUNTES D’INSTRUCCIÓ PÚBLICA
Fins a inicis del segle XX no existí a l’Estat cap ministeri dedicat exclusivament a l’educació. Els ajuntaments eren els encarregats de garantir l’accés a una mínima educació, i havien de mantenir els centres educatius i les seves despeses i pagar els sous dels professors. Els ajuntaments havien de tenir una junta d’instrucció pública, que s’havia de reunir periòdicament per fer el seguiment i controlar els resultats de les escoles del seu municipi. Analitzam la tasca d’algunes d’aquestes juntes d’instrucció pública i algunes iniciatives d’ajuntaments que van esdevenir capdavanters en alguns aspectes. Inclourem també les iniciatives de determinades diputacions provincials i, en el nostre cas, la tasca del Consell Insular de l’illa de Menorca.
Ens proposam també analitzar la tasca dels ajuntaments al final de la dictadura i durant els primers anys de la democràcia. Tot i que els municipis no disposaven de competències educatives, van ser moltes les iniciatives culturals, educatives i esportives rellevants. I més endavant, el concepte de ciutats educadores s’ha desplegat arreu del món, també a l’illa, realitzant una tasca social i educativa que s’ha de reconèixer.
La situació de desfeta arran de la pèrdua de les darreres colònies, Cuba i Filipines, va empobrir el país i malmeté la vida de generacions. En paral·lel, va sorgir un moviment de regeneració encapçalat per personalitats de molts àmbits. La cultura, la ciència, la literatura, l’educació, l’assistència social i el suport als més desfavorits es van impulsar a través d’una xarxa associativa que va fer front als deures que anaven assumint els estats més avançats en qüestions com la baixa per malaltia, la invalidesa, la jubilació, l’atur o la pobresa. Societats de tota mena es van constituir arreu, especialment les conegudes com a societats de socors mutus o mutualisme social. Gràcies a les aportacions de tots els associats, aconseguien uns capitals capaços de cobrir les necessitats de les famílies que es trobaven, de cop i volta, a l’atur; cobrien les necessitats d’aquells que patien una invalidesa permanent; ajudaven en cas de mort o de malaltia; subministraven assistència mèdica i els medicaments necessaris als associats que no se’n podien fer càrrec, o garantien l’escolarització dels fills, que, en cas contrari, haurien de treballar com qualsevol adult per aconseguir, just, just, subsistir.
La xarxa associativa menorquina fou realment impressionant. Arrelà a cada poble i intentà abastar els diferents àmbits de vida de les persones: des de l’oci a la malaltia, des de l’accés a la cultura i l’educació fins a la protecció a la vellesa.
En paral·lel, alguns ajuntaments assumiren un protagonisme creixent per protegir la infància, assegurar unes mínimes condicions higièniques i minvar, en la mesura de les seves possibilitats, la pobresa que existia arreu. L’Ajuntament de Maó fou un d’aquests municipis que invertí en cultura, educació, sanitat i benestar molt per damunt de les seves possibilitats. El manteniment de l’Institut d’Ensenyament Secundari, un dels pocs instituts de l’Estat situats en una ciutat que no era capital de província, durant més de cinquanta anys n’és un exemple conegut.
Les colònies escolars en són un altre. Impulsades per la Institución Libre de Enseñanza de Madrid, intentaven que els col·lectius de fillets i filletes en situacions més desfavorides poguessin passar un mes a l’aire lliure, amb una dieta sana i abundant, fent exercici físic i tasques escolars, per poder afrontar l’hivern amb millors condicions de salut. Si us fixau en les fotografies que adjuntam, podreu imaginar la situació d’extrema desnutrició d’alguns dels fillets. La iniciativa de les colònies escolars es mantingué de manera ininterrompuda fins al 1939. Durant la Guerra Civil, alguns municipis també n’organitzaren, però l’objectiu era més la protecció davant els bombardejos que patien especialment les ciutats. L’Ajuntament de Maó inicià l’experiència el 1912 i la mantingué gairebé durant trenta anys.
Imaginau els centenars de fillets que, gràcies a iniciatives com aquesta, superaren estats de desnutrició i adquiriren els coneixements bàsics per fer front al món?
Desenvoluparem extensivament aquesta experiència. De moment, pensam que les fotos són un fidel testimoni de l’esforç i el seny dels regidors d’un ajuntament conscients de les necessitats dels més desfavorits.
