Educació Menorca

INNOVACIÓ EDUCATIVA. RENOVACIÓ PEDAGÒGICA

Els canvis, a tots els nivells, generen més canvis. La innovació és una de les respostes al canvi: si els processos productius no són competitius s’aborden innovacions en les matèries primeres, en els processos de producció i en la venda i comercialització. Si determinats medicaments no assoleixen els seus objectius, els laboratoris innoven per oferir nous productes més eficaços i més eficients. A l’escola succeeix el mateix. Quan l’escola no aconsegueix les finalitats que la societat encomana també es generen processos innovadors que canvien metodologies, continguts, sistemes d’avaluació o plantejaments de gestió de l’aula. El moviment d’Escola Nova obtingué ampli ressò a finals del segle XIX i inicis del XX, especialment a Europa i Amèrica. Menorca no quedà al marge del moviment i foren moltes les iniciatives innovadores que podem documentar. Algunes ja formen part d’altres apartats d’aquesta web. Aquí les intentarem emmarcar i explicar el seu significat.

INNOVACIONS EDUCATIVES: L’ESCOLA NOVA EUROPEA I LA SEVA INFLUÈNCIA A MENORCA

La implantació d’una escola per a tots ve marcada per la introducció dels nous mètodes i de les innovacions portades a terme als països més avançats. Aquesta exposició pretén identificar els moments, les institucions i els personatges que van fer possible l’experimentació dels nous mètodes a les escoles de l’illa. Manquen molts estudis per precisar l’abast de cada innovació i la introducció de cada mètode, però creiem que una primera aproximació ha de permetre facilitar la recerca històrica i rememorar una part de la història massa vegades silenciada. Recuperar la memòria ens ha de permetre mirar el futur amb més tolerància i optimisme, ja que podem comprovar com, des de fa molt temps, són moltes les persones i les institucions que han lluitat per una escola nova, per una escola activa, arrelada al medi i que considera l’aprenent l’autèntic protagonista del procés educatiu.

Serveixi aquesta exposició d’homenatge a tantes persones que van creure en el poder regenerador de l’escola i a tots els pedagogs i científics que van dedicar la seva vida a la innovació educativa.

GIOVANNI ENRICO PESTALOZZI (1746-1827)

Pestalozzi fou un dels pedagogs més influents a Europa. Tenim constància que el centre privat que fundà Carlos Ernesto Cook a Maó (El Colegio de Distinción) adoptà la pedagogia pestalozziana i que alguns centres posaven en pràctica els seus mètodes.

Pestalozzi valora l’experiència de primera mà com la única forma d’obtenir un coneixement sòlid; la intuïció és la base de l’activitat cognoscitiva general. La intuïció s’articula entorn als ensenyaments lligats a la forma (dibuix, geometria), al número (aritmètica) i als noms (aprenentatge lingüístic).

LES INFLUÈNCIES DE FRÖBEL (1782-1816)

No tenim constància documental de la introducció del mètode de Fröebel a l’illa, tot i que la seva teoria sobre el joc infantil i els seus materials van ser utilitzats als parvularis. Fröbel defensava que per adquirir coneixement, el fillet ha de viure, pensar i fer; el joc és l’activitat que permet entrar en relació amb el món i l’activitat que li permet pensar i actuar sobre el món. Fröbel va dissenyar uns materials que permetien el desenvolupament de l’activitat dels fillets.

Considerava que l’educació, la instrucció i l’ensenyament, des del principi, han de deixar fer, preservar i protegir i no prescriure, determinar ni intervenir. Professava un profund respecte pels infants i al seu desenvolupament.

JOHN DEWEY (1859-1952)

Les aportacions de Dewey fonamenten el pensament intuïtiu i transformen les pràctiques escolars. Per a Dewey, la funció del pensament reflexiu és transformar una situació obscura i poc clara en una situació clara, coherent i ordenada. Tota investigació parteix d’una situació problemàtica d’incertesa que pot ser resolta mitjançant el raonament i l’aplicació del mètode científic; aquesta és la base del seu mètode. L’escola, afirma, ha de ser un ambient de vida i treball, un lloc per pensar i reflexionar a partir de situacions problemàtiques.

Gabriel Comas i Ribas i Joan Benejam apliquen les premisses bàsiques del credo pedagògic de Dewey i el citen als seus escrits.

WILLIAN HEARD KILPATRICK (1871- )

Kilpatrick va ser el pedagog que va portar a terme el major esforç per posar en pràctica el nou tipus d’educació dissenyat per Dewey. És l’autor del mètode dels projectes: el projecte és un pla de treball lliurament elegit amb l’objectiu de realitzar alguna cosa que ens pugui interessar. Kilpatrick defensa la integració completa dels factors educatius, intel·lectuals i emotius, individuals i socials, instrumentals i finalistes a partir del treball i la reflexió.

Desconeixem la posada en pràctica del mètode de projectes a l’illa de Menorca. Disposem d’algunes evidències de treball per centres d’interès a l’Escola Graduada d’Alaior durant la II República.

MARIA MONTESSORI (1870-1952)

La influència de la pedagoga italiana va ser transcendental a l’illa a través de la seva activitat a Barcelona. Catalina Sastre va assistir a un curs que la pedagoga va impartir a la Universitat de Barcelona i va difondre els seus plantejaments entre els mestres de l’illa.

Maria Montessori fonamenta el seu mètode en els avanços de la pedagogia científica: el nucli de la seva pedagogia concep l’educació com un procés d’autoeducació, un procés espontani de desenvolupament que s’ha de produir en un ambient lliure d’obstacles artificials i materials apropiats. La mestra redueix les seves intervencions al mínim i els fillets viuen rodejats de tota una sèrie de rics materials de desenvolupament. Aquests materials (sòlids encaixables, materials pell tacte i el sentit de la pressió; plans encaixables, sòlids geomètrics, sons…) serveixen per educar els sentits del fillets, base fonamental del judici i del raonament.

El moviment és una de les funcions més importants en la formació de l’ésser; el moviment és el mitjà a través del qual la intel·ligència assoleix els objectes del món exterior.

El mètode Montessori va ser adoptat per molts centres de l’illa, inclosos els centres privats religiosos.

OVIDE DECROLY (1871-1932)

Decroly defensa la visió globalitzadora dels objectes d’estudi, superant la clàssica classificació dels coneixements per assignatures aïllades. Decroly respecta l’aptitud del fillet a recolzar globalment els sectors de l’experiència que suscitin un interès efectiu; aquesta idea el porta a organitzar totes les activitats escolars entorn centres d’interès, pensats i específics per a cada edat i articular les tasques en activitats d’observació, associació i expressió, amb referència en tots els casos a l’objecte d’interès. Decroly considera els interessos lligats a necessitats de quatre tipus: necessitat de nodrir-se, necessitat de cobrir-se i protegir-se de la intempèrie, necessitat de defensar-se dels perills i dels enemics i necessitat d’actuar, de treballar sol o en grup, de recrear-se i millorar-se.

Decroly defensa que el coneixement principal del fillet no és analític ni abstracte, sinó global, talment com una percepció confusa i indiferenciada de la totalitat i no de les parts, de coses concretes i no de conceptes abstractes i universals. Per activar aquesta funció globalitzadora és necessària la intervenció d’un interès; és l’atracció d’un objecte el que mou a conèixer-lo, però tot interès neix d’una necessitat; si identifiquem les necessitats bàsiques haurem descobert els pols naturals d’interès per als fillets.

Moltes de les sortides escolars portades a terme sota la iniciativa del mestre Antoni Joan i l’Ajuntament de Maó són exemples de centres d’interès lligats a necessitats bàsiques de les persones.

EDOUARD CLAPARÈDE (1873-1940)

Ginebra va ser el centre cultural europeu on se va realitzar la més intensa i fecunda tasca de coordinació i elaboració de l’anomenada educació nova. El progrés i difusió de les bases científiques de la nova educació va ser obra de Claparède. Amb col·laboració de Bovet i Ferrerire va fundà en aquesta ciutat, l’any 1912, l’Institut de Ciències de l’Educació Jean Jacques Rousseau, organisme capdavanter en innovació educativa.

L’aportació de Claparède va ser cabdal: el seu objectiu principal era promoure en els educadors l’esperit científic, és a dir, l’aptitud de meravellar-se davant els fets quotidians de la vida professional, i el desig d’interrogar-se per obtenir una resposta mitjançant l’observació metòdica i l’experimentació. Treballà per introduir un autèntic esperit científic a l’ensenyament i també per aconseguir l’escola a la mesura de les capacitats, l’ensenyament individualitzat; la determinació de les aptituds i de les diferències individuals forma part d’aquesta segona gran preocupació.

La sistematització dels registres escolars, el control exhaustiu del desenvolupament dels fillets i de les filletes i la progressiva adaptació a les necessitats dels alumnes són exemples de la posada en pràctica d’aquestes idees a Menorca a les escoles públiques de Maó, a la colònia escolar i en els registres de l’arxiu històric.

LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA

Un dels organismes que més influència van tenir en la difusió d’un nou concepte d’escola i d’educació va ser la Institución Libre de Enseñanza dirigida per Giner de los Rios. La Institución va esdevenir motor i referència de la renovació educativa i, alhora, motor de desenvolupament social. Moltes experiències i models escolars van beure dels principis de la Institución, des de les iniciatives més moderades fins a les experiències d’escoles obreristes i anarquistes. La Institución Libre de Enseñanza defensa:

L’educació general inclou la instrucció de totes les funcions i energies del cos i de l’ànima; és l’anomenada educació integral.
L’educació elemental i la secundària no poden separar-se; formen un procés continu que també s’ha d’estendre a la universitat amb els mateixos mètodes.
Les classes han de ser una conversació entre mestres i alumnes, emportats per l’esperit del descobriment: mètodes intuïtius, realitats en tots d’abstraccions, objectes en tots de paraules, diàleg socràtic; l’aula ha de ser un taller i el mestre un director i un animador.
Els programes d’estudi han d’incloure, a més de les matèries tradicionals, antropologia, tecnologia, ciències socials, economia, art, dibuix, cant i labors. Les excursions curtes i els viatges són importants; els jocs són millors que la gimnàstica. Totes les matèries s’han de donar simultàniament i cada curs s’han de fer més detallades i complicades.
L’educació del caràcter i de l’educació moral són tasques essencials de tota escola. Els valors fonamentals han de ser l’honestedat, la tolerància i l’equitat.
La disciplina externa s’ha de descartar a favor d’una disciplina interna. La disciplina no se pot basar en càstigs.
L’escola ha de ser un lloc obert a tothom; la separació de classes o de religions o per qualsevol altre motiu és molt nociva.
Els exàmens clàssics han de ser substituïts per avaluacions contínues. Els llibres de text s’han de substituir per quaderns escrits pels mateixos alumnes a partir dels seus aprenentatges.
Els premis i els honors fomenten la vanitat; l’únic estímul hauria de ser l’interès per aprendre.

Gabriel Comas coneixia a Giner de los Rios. Ja a Sant Climent, Gabriel rebia el butlletí de la Institución. Molts dels articles que ell i Joan Mir escriviren al setmanari El Porvenir del Obrero estaven inspirats en estudis i publicacions del butlletí.

ELS PRINCIPIS DE L’ESCOLA NOVA I ACTIVA

Des de Ginebra es va elaborant un corpus teòric i pràctic per identificar i promoure les escoles actives. Les aportacions dels psicòlegs i dels pedagogs i les experiències pràctiques en múltiples escoles europees i americanes ens permeten definir alguns principis fonamentals:

Les escoles han de tenir una visió precisa de l’alumne; el seu desenvolupament lliga totes les potencialitats: creixement físic, intel·lectual, físic, i afectiu, essent aquest especialment rellevant; per fer front a aquestes circumstàncies l’educador ha de ser optimista i ha d’estar obert a l’observació, a la comprensió i a la discreció.
Les escoles han de mobilitzar l’activitat dels fillets, tant exterior com interior (és a dir, l’activitat reflexiva i intel·lectual).
Els professors han de ser guies, no instructors; l’educador ha d’estimular i despertar les energies per a l’accés al coneixement.
Les escoles han de partir dels interessos profunds dels fillets; la pedagogia de l’esforç té sentit i si l’esforç va lligat a necessitats i interessos reals i propers.
L’escola s’ha d’obrir a la vida: ambient domèstic i acollidor dins l’escola, ambient natural a l’exterior i contacte amb la realitat ambiental. En aquesta obertura, és precís enfortir el raonament crític a través de l’anàlisi i de la discussió.
Les aules han de ser comunitat juvenils: les classes han de ser llocs de treball en grups i de desenvolupament intel·lectual i moral.
El treball manual ha d’anar lligat al treball intel·lectual.
L’escola ha de desenvolupar les facultats creatives mitjançant l’exercici lliure de les capacitats inventives: dibuix, pintura, modelat, fabricació i ús de petits instruments, activitats dramàtiques...)
L’escola ha de conèixer els alumnes i donar a cadascú segons les seves capacitats. Cal adaptar l’ensenyament a les aptituds i a les diferències individuals.
Cal substituir la disciplina externa per una disciplina interna lliurament acceptada: ni pedagogia repressiva ni pedagogia llibertària, sinó disciplina interior i activa. Cal aconseguir persones autònomes que es puguin autogovernar-se sobre la base de la pròpia consciència.

LA INTUÏCIÓ AL SERVEI DE L’APRENENTATGE

El mètode intuïtiu representa una primera aproximació a les necessitats psicològiques dels fillets i filletes. La intuïció respon a la necessitat de concreció pròpia del coneixement de les persones i especialment dels fillets oferint un material sensible a l’abast i molt variat. El mètode intuïtiu es concreta de diferents formes de les quals en tenim exemples força interessants a l’illa:

Les lliçons de coses posen en contacte amb realitats properes i les analitzen en profunditat. Les lliçons de coses faciliten l’adquisició de nocions científiques i forma l’aptitud curiosa.
Les sortides instructives van formar part de la majoria de praxis de les escoles considerades noves. Exigeixen una preparació, una guia i unes aplicacions. Les sortides escolars patrocinades per l’Ajuntament de Maó i pel mestre Antoni Joan en són un dels exemples més rellevants.
Els laboratoris, les col·leccions i els museus escolars. Els laboratoris són sales de treball que permeten realitzar treballs de recerca, ajudats per documentació i per equips instrumentals adequats. Els museus escolars tenen una funció històrica i científica; serveixen per apropar a l’experiència dels alumnes objectes dificilment abastables per mitjans normals. La majoria de museus estan constituïts per col·leccions escolars que poden ser fruït d’una llarga tasca de recollida per part dels mateixos alumnes. El museu escolar de l’escola pública de Sant Climent n’es un dels exemples més rellevants i significatius.
Les projeccions fixes i el cinema. Les escoles de l’illa no van gaudir d’aparells de projecció fins al període republicà, tot i que se van ser utilitzat profusament.

EL TREBALL MANUAL I EL JOC

L’escola activa sempre va procurar la reforma integral del programa escolar situant el joc i el treball en la nova estructura de la dinàmica escolar. El joc té, en la vida, un valor funcional; representa una forma a través del qual s’impulsa l’adaptació a la realitat social; el joc implica totes les potències físiques i psíquiques dels individus i permet un desplegament espontani, ple i complet.

El treball també és considerat com un poderós element educatiu; el treball es considera en un sentit modern, funcional i actiu, de preparació per a la vida. El treball, en aquest sentit, és una manifestació expressiva de la vida personal que se tradueix en diferents formes de domini de la natura o en realitats noves creades pels humans (pensament i art).

CELESTIN FREINET (1897- 1966)

Freinet va aconseguir parlar amb un estil que molts mestres desitjaven llegir i orientar la pràctica educativa de forma absolutament convincent, fent evident que el seu mètode era possible canviar l’escola i també assolir uns èxits educatius i socials de caire progressista.

Els anys 1920 representen la culminació del moviment de l’Escola Nova i Freinet admira i coneix les aportacions de Montessori, Decroly, Claparède o Ferriere i també l’obra de Dewey i els plans actius com el Dalton, el mètode de projectes o el pla Winetka. Freinet amplia els principis de l’escola activa i els critica, aconseguint una sòlida correlació entre la teoria i la pràctica.

Freinet sempre va voler aconseguir un ambient cooperatiu, o de treball cooperatiu, a l’aula. A través del treball, Freinet aspirava a la cooperació com a situació ideal de tot el seu plantejament pedagògic.

Freinet aconsegueix sistematitzar les seves idees amb l’aplicació de tot una sèrie de mètodes i estratègies d’aula que aconsegueixen una concreció pràctica notable. La metodologia freinetista es fonamenta en la impremta escolar; l’escola, l’aula, es converteix en un taller cooperatiu d’impressió que serveix d’excusa per a desenvolupar tota l’activitat escolar, tant des d’una vessant instructiva com en la formativa o educativa. Entorn a la ’impremta es desenvolupa tota l’activitat escolar del mètode Freinet:

La correspondència escolar que serveix per iniciar-se en la lectura i l’escriptura.
La correspondència interescolar dirigida a altres centres escolars que pretén l’intercanvi setmanal de textos impresos, l’intercanvi de cartes col·lectives manuscrites, l’intercanvi de documents col·lectius (àlbums, treballs manuals, reportatges, entrevistes...); els regals col·lectius o individuals que els fillets d’una escola realitzen als d’una altra escola i els viatges d’intercanvi entre escoles relacionades a partir de les activitats anteriors.
El periòdic escolar i la seva edició mitjançant la impremta escolar.
Les sortides amb la finalitat de recollir informació.
Les fitxes de recollida d’informació i de sistematització dels aprenentatges.
Els materials audiovisuals.
El consell cooperatiu o òrgan decisori de la classe de vital importància pel desenvolupament del mètode. El consell era l’instrument ideal per aconseguir el clima participatiu i de llibertat adequat, socialitzant i cooperativista objectiu fonamental de Freinet.

Les repercussions de la pedagogia Freinet foren múltiples a la nostra illa; potser la més destacada la protagonitzà l’escola graduada de fillets d’Alaior que aconseguí edità una revista escolar de gran qualitat durant alguns anys en període republicà, revista que fou intercanviada amb molts centres de l’estat i del sud de França. Experiències semblants es desenvoluparen a les escoles públiques de Sant Lluís i des Mercadal.

La repressió franquista s’acarnissà amb totes les experiències i els mestres que adoptaren els mètodes de Freinet. Certament, les seves propostes canviaven els rols i les funcions de l’escola tradicional i la seva pràctica no sols xocà amb les autoritats de caire més conservador sinó també amb l’oposició de molts mestres i famílies. Aquesta oposició inicial a les innovacions educatives és una costant. El mateix succeí amb la generalització de la graduació escolar. L’oposició a les escoles graduades va ser general entre la majoria de mestres; també els ajuntaments mostraren disconformitat pel cost que suposava noves construccions de centres.

PEDAGOGIA I IDEOLOGIES: LA LLUITA PEL CONTROL DE L’EDUCACIÓ

Al darrera de les innovacions pedagògiques i de les ideologies educatives hi trobem unes concepcions sobre com ha de ser i ha de funcionar la societat, la política, l’economia i la cultura. El rerefons ideològic és consubstancial a les innovacions educatives i, a cada període històric, s’hi correspon un pensament i una filosofia. No ens ha d’estranyar, doncs que, encara ara, existeixi una lluita aferrissada pel control de l’educació, des de diferents posicionaments ideològics, polítics o religiosos. En el període que estudiem la confrontació era clara, especialment entre la revolució de 1868 i el final de la guerra civil. Després, durant la dictadura, el control del sistema educatiu públic i privat va ser total, de manera que qualsevol intent d’innovació s’havia de portar a terme des de la més absoluta discreció o clandestinitat.

EL PENSAMENT TRADICIONAL

El pensament escolar tradicional s’emparava en un esquema on es barrejava una mena de menyspreu envers les ciències experimentals i una espècie d’elitisme intel·lectual de caire aristocràtic. Imperava l’autoritarisme, l’ordre, el silenci i la disciplina, que juntament amb els valors tradicionals ajudaven a crear uns hàbits de submissió i d’obediència a l’ordre instituït.

Aquest pensament atribuïa tots els mals al laïcisme; l’escola laica i l’escola neutra són l’origen de tots els mals perquè bastir una societat sense religió representa el caos. S’oposaven radicalment a la coeducació ja que, segons els ideòlegs, comportaria una discriminació a favor del sexe masculí, ja que les filletes no podien competir intel·lectualment amb els fillets perquè els destins i les qualitats de cadascun dels sexes és diferent.

Les escoles catòliques, la jerarquia catòlica i la dreta conservadora i monàrquica eren els representants d’aquest pensament.

EL PENSAMENT CONSERVADOR

Els sectors més progressistes de l’església catòlica i la burgesia industrial defensaven unes postures més moderades per fer front als nous reptes socials i educatius. El sector més representatiu d’aquest corrent és el nacionalisme moderat català de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba.

La base del seu ideari eren els mateixos valors postulats per l’església: pàtria, religió i família amb alguns trets més liberals, ciutadania, civisme, lliure competència i llibertat dins d’unes coordenades. A casa nostra, aquesta ideologia era defensava per sectors republicans moderats.

Un dels aspectes més defensats era l’anomenada llibertat d’ensenyament, que esdevenia l’estratègia bàsica per fer front i frenar, en la mesura de les possibilitats, l’expansió de l’ensenyament públic i, sobretot, el laic.

L’ensenyament havia de ser diferenciat per a sexes i per a classes socials, però van anar adoptant els principis bàsics de l’activisme escolar. L’adopció de la nova pedagogia responia a necessitats socials concretes: la cultura, la civilitat, el civisme, l’educació moral i el respecte a les normes eren les bases per a la nova societat.

EL PENSAMENT REPUBLICÀ

Aquest va ser un dels pensaments que més incidència va tenir a l’illa, ja que la majoria d’educadors i personalitats rellevants de la intel·lectualitat van militar en el republicanisme i s’hi van sentir molt propers; van ser republicans Joan Benejam, Ferrer Aledo, Francesc Hernández Sanz, Gabriel Comas i Ribas, Joan Mir i Mir…

L’ideari educatiu dels diferents grups republicans presenta denominadors comuns coherents que van impulsar moltes de les iniciatives innovadores; entre els quals destaquem:

Respecte a la consciència dels infants. L’ideari escolar republicà s’insereix en el corrent que col·loca els conceptes de personalitat, formació i cultura en el centre de la història humana. L’educació es proposa el desenvolupament de l’educand individualment i en llibertat. Els infants esdevenien membres responsables i actius de la comunitat escolar.
Neutralisme ideològic: la doctrina ideològica s’ha d’excloure del procés educatiu, ja que a les escoles només hi caben les matèries científiques. el mestre ha d’adoptar una posició neutral en l’aspecte polític, religiós o laic i s’ha de dedicar a transmetre aquelles idees d’ordre universal que són el patrimoni de la humanitat.
El canvi ideològic proposat pels republicans intentava introduir les tradicions educatives del positivisme i abonava la llibertat de càtedra fonamentada en els valors de la democràcia: llibertat, tolerància, respecte mutu i solidaritat.
Canvis en les formes d’educació familiar i defensa de la coeducació: garantir els drets polítics i socials de la dona, facilitar l’entrada al món del treball, creació de llars d’infants i preocupació per l’educació sexual intentaven apropar i facilitar la col·laboració de les famílies amb l’escola, els quals tenien confiada la formació ciutadana i morals dels futurs adults.
Els republicans defensaven la dignificació de la funció docent. Els docents eren considerats una mena de portaveus de la moral laica republicana, uns individus amb un estricte sentit del deure.

La política educativa portada per l’Ajuntament de Maó, de majoria republicana, va destacar per impulsar, amb més o menys èxits, la política educativa esmentada i aconseguir taxes d’alfabetització notables i innovacions educatives rellevants.

EL PENSAMENT OBRERISTA

Els diferents grups obreristes, progressivament més conscients de la seva importància dins la societat, van contribuir al debat educatiu aportant una visió més orientada a la formació de la classe treballadora, tradicionalment marginada de l’estructura educativa. El pensament ideològic obrerista es caracteritzava per:

El laïcisme militant. La revolució social, el canvi social, necessitava d’una revolució de les consciències assolida per mitjà de la propagació de les idees; per aquest objectiu era necessari minvar el poder instituït i de les classes dominants.
El cientifisme. Contràriament al pensament religiós, els obreristes estaven imbuïts d’una fe quasi cega en els postulats científics. L’amor a la ciència es volia inculcar a tots els militants i a tota la classe obrera.
Els pensadors anarquistes, principal corrent de l’obrerisme, apuntaven a nova moral, la moral racional, la qual podria sintetitzar-se en la pràctica del bé per ell mateix, és a dir, el propi goig d’ésser bones persones: ser solidaris amb els altres. El respecte a la dona i a la igualtat de sexes, a la llar i en la societat, l’amor a la naturalesa i a la cultura, la lluita contra l’alcoholisme, el tabac i el joc són motius constants d’articles i campanyes.
Antiautoritarisme i igualitarisme. La llibertat humana és sagrada i no es pot veure suplantada per cap força exterior a la vida humana; ni l’estat, ni cap mena d’organització social pot limitar la llibertat. Paral·lelament pren força la idea de l’escola sense discriminació de classes, ni de sexes.
La raó, la ciència i la cultura adopten la forma d’una nova religió.
Es fomenta l’auto didactisme dels alumnes per possibilitar l’aprenentatge al llarg de la vida.

LA LLUITA PEL CONTROL DE L’EDUCACIÓ

Moltes innovacions pedagògiques responien a ideologies determinades. Algunes eren defensades per partits polítics concrets; d’altres s’emmarcaven en els dos grans eixos ideològics: dretes i esquerres, amb molts matisos i especificitats. Molt poques foren adoptades majoritàriament; aquest seria el cas dels plantejaments de Montessori adreçats a la població infantil que gaudiren de gran acceptació, tot i que també foren prohibits inicialment pel règim franquista.

Al capdavall de les innovacions educatives i de les diferents ideologies hi trobem una costant: la lluita pel control de l’educació. Possiblement, vist des de l’actualitat, aquesta lluita ens pot semblar banal. Però no ho era, ni de fer ho és avui en dia.

A l’Estat espanyol, la lluita girà entorn a l’eix religió sí, religió no. La majoria d’estats europeus optaren, en les seves constitucions, per opcions aconfessionals, circumscrivint les opcions religioses a l’àmbit privat i familiar.

L’Estat espanyol, excepte els breus períodes de la I i la II República, optà per un model clarament confessional d’inspiració catòlica. La jerarquia catòlica controlava els ressorts del poder i exigia que la religió catòlica, el seu codi moral, les seves pràctiques i els seus rituals formessin part de l’educació bàsica de tots els ciutadans del país. Si bé molts mestres nacionals optaren discretament per no fomentar un catolicisme practicant, la jerarquia vigilava el compliment dels acords i molts capellans s’encarregaven del control i la vigilància dels centres públics en els seus respectius municipis; accedien a les aules i interrogaven als alumnes sobre qüestions religioses.

Aquesta ingerència provocà una reacció social de gran calat. L’anticlericalisme fou bandera de molts col·lectius davant l’aclaparador control de l’església. Col·lectius moderats políticament, sectors conservadors i liberals, mostraren públicament el seu anticlericalisme fins a convertir-se en un extens moviment que agrupava a amplis sectors de la societat. Fins i tot, creients i practicants de base expressaren el seu desacord amb la presència del catolicisme en tot l’àmbit públic.

Els col·lectius progressistes eren manifestament anticlericals. Les diferències entre ells també eren notables. Uns lluitaven per a una constitució clarament aconfessional que separés clarament església i estat. Uns altres eren més partidaris d’incrementar escoles laiques o centres innovadors sense la protecció de l’estat i altres volien que l’estat controlés tot el sistema educatiu des de la perspectiva pública, tancant tots els centres privats.

L’obertura de centres privats religiosos obligava l’obertura de centres privats laics, obrers o progressistes (ateneus, centres de cultura, cases del poble…) a l’inrevés. L’Estat difícilment podia cobrir les necessitats d’alfabetitzar tota la població. No disposava de pressupost, no tenia suficients edificis ni suficients mestres qualificats per fer front a la situació. L’alfabetització plena s’aconseguí a finals dels anys 80 del segle passat. En alguns països, la plena alfabetització s’havia aconseguit als inicis del segle XIX.

La qüestió religiosa marcà profundament la política de la II República i fou devastadora durant la guerra civil. Les brutalitats comeses per uns i altres (en defensa o en rebuig de la religió catòlica) derivaren en matances indiscriminades. El nou règim dictatorial sorgit de la guerra imposà el catolicisme en la societat en forma de creuada contra els infidels.

Si bé, la constitució democràtica optà per a un model públic que incloïa l’existència de centres privats i de centres concertats, la polèmica ressorgeix de tant en tant a l’hora d’establir prioritats en els pressupostos de les comunitats autònomes i de l’estat. La gran majoria de centres privats i concertats són religiosos catòlics. La idea d’una educació pública, única i de qualitat especialment per al període obligatori continua, alhora que hom reconeix que els centres concertats són necessaris ja que l’estat no podria encara assumir l’escolarització obligatòria en centres públics.

FREINET I LA INNOVACIÓ EDUCATIVA

Des de fa temps, els estudis històrics de l’educació parlen dels plantejaments de Freinet. S’han identificat múltiples iniciatives d’aplicació de les seves pràctiques i metodologies arreu de l’estat espanyol i de molts altres països. D’ençà la generalització de les seves propostes es té molt clar el gran impacte social, cultural i educatiu de les mateixes. Nombrosos estudis ho avalen i nombroses experiències ho acrediten. Molts dels seus eixos ideològics ens poden aportar idees que, adientment contextualitzades, ofereixen alternatives força interessants i reeixides als problemes actuals.

Des de fa uns anys una novel·la de la qual se’n va enregistrar una pel·lícula i se n’ha fet una magnífica obra de teatre ha aconseguit popularitzar els mètodes Freinet. Ens referim a la novel·la de 2013 Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges. El mestre que va prometre el mar, escrita per Francesc Escribano. Aquesta novel·la també va ser traduïda al castellà i està basada en un conjunt de fets reals esdevinguts poc abans de l’esclat de la guerra civil en un petit poblet de l’anomenada Espanya profunda.

La pel·lícula es va estrenar el novembre del 2023 i fou dirigida per Patrícia Font i escrita pel mateix autor de la novel·la i Albert Val: El maestro que prometió el mar. Obtingué un notable èxit i fou objecte de valoracions molt favorables i molt ben rebuda en el món docent. La novel·la està basada en una curosa recerca de diferents professors universitaris que localitzaren i estudiaren els materials produïts per aquest mestre, el context social i cultural i les motivacions i expectatives que generà aquesta experiència. El documentalista Sergi Bernal va resseguir detalladament cada pista que li permeté endinsar-se en la història no només d’un mestre en un petit poblet sinó de la implantació i posterior desfeta i repressió d’una de les experiències d’innovació educativa més rellevants de la nostra història de l’educació. La recerca el portà a conèixer les propostes de Freinet, les seves pràctiques i els motius de la persecució a la que fos sotmesa aquesta innovació per part dels feixistes espanyols. Acabada la guerra civil, alguns dels mestres que pogueren fugir s’establiren a Mèxic on arrelaren de nou les experiències, algunes de les quals encara continuen.

Recerca, novel·la, pel·lícula i obra de teatre han aconseguit recuperar part de la memòria històrica dels mestres de la República. Gràcies a tota aquesta feina, avui en dia, molta gent coneix Freinet i el seu significat. Podríem dir que aquest seria un exemple del poder en positiu dels mitjans de comunicació per divulgar i fer justícia a molt del que es va voler esborrar de la memòria col·lectiva.

Per contra, tenim exemples no tan reeixits, com el coneixement que es té sobre Montessori i els seus mètodes i materials. La publicitat ha col·locat en el mercat un munt de jocs presumptament didàctics, mobiliari específic i materials concrets que Montessori mai arribà a imaginar. En aquest cas, la marca Montessori s’ha convertit en una marca de mercat i molt poc s’ha fet per donar a conèixer les seves aportacions a l’educació dels més petits; aportacions rellevants, sens dubte, però molt allunyades del que avui en dia la seva marca aconsegueix vendre.

En aquest apartat de la web intentem aportar documents, evidències i realitzacions de mestres que s’endinsaren en les noves metodologies i intentem identificar els fils conductors entre ells i les seves experiències i les diferents formes amb les compartien el què feien amb altres escoles i amb altres mestres interessats. Tot plegat ens genera una xarxa de relacions ben interessant; tot i que no podem oblidar que les tècniques Freinet mai se generalitzaren arreu i que els mestres que les introduïren, des de diferents posicionaments i contextos, sempre actuaren en solitari, des d’escoles repartides en la geografia de l’estat però que, en hores d’ara, podem identificar. Malauradament no van ser moltes tot i que les experiències que recollim són extraordinàriament valuoses i interessants.

ALGUNES IDEES PER A LA HISTÒRIA

Inicis. Celestin Freinet va desenvolupar la seva teoria i les seves pràctiques a partir dels anys 20 del segle passat en escoles públiques franceses fins que construí la seva pròpia escola.

Generalització. A finals dels 20 i, sobretot, a partir dels anys 30 les seves pràctiques se van generalitzar i van arribar a l’estat espanyol. Múltiples escoles i mestres adoptaren els seus plantejaments, tot i que hem pogut identificar-ne la gran majoria i establir les seves relacions.

Batec; Lleida. El col·lectiu de mestres lleidatans Batec van ser els primers en sistematitzar els plantejaments i en avançar decididament en la innovació educativa. El seu exemple i la seva tasca tingué ressò a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, tot i que algunes experiències arrelaren en escoles de l’Espanya rural com en petits nuclis de població de Castella o a la regió de les Hurdes, a la zona muntanyosa de Càceres.

Revista Colaboración. Entre els anys 1933 i 1936 les experiències assoliren la seva màxima expansió i comptarem amb una revista que les recollí i divulgà arreu: Colaboración. En aquesta publicació trobem moltes dades que ens permeten seguir el fil.

Inicis. Celestin Freinet va desenvolupar la seva teoria i les seves pràctiques a partir dels anys 20 del segle passat en escoles públiques franceses fins que construí la seva pròpia escola.

Generalització. A finals dels 20 i, sobretot, a partir dels anys 30 les seves pràctiques se van generalitzar i van arribar a l’estat espanyol. Múltiples escoles i mestres adoptaren els seus plantejaments, tot i que hem pogut identificar-ne la gran majoria i establir les seves relacions.

Batec; Lleida. El col·lectiu de mestres lleidatans Batec van ser els primers en sistematitzar els plantejaments i en avançar decididament en la innovació educativa. El seu exemple i la seva tasca tingué ressò a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, tot i que algunes experiències arrelaren en escoles de l’Espanya rural com en petits nuclis de població de Castella o a la regió de les Hurdes, a la zona muntanyosa de Càceres.

Expansió i materials. La impremta escolar. De totes maneres hem pogut comprovar i documentar que no figuren en la revista totes les iniciatives que existiren i no en sabem massa bé els motius. Possiblement, un dels principals fou si els centres i els mestres podien disposar o no dels materials de l’impremta tipogràfica (tipus, motlles, planxes, rotllos, tintes…). Aquests materials eren cars; poc a poc se subministraven a través de la revista però ni tots els mestres ni manco les escoles podien assumir el cost.

L’hectògraf o coca de gelativa. Per contra si existí un mètode molt més casolà i barat que sí utilitzaren molts més centres però que implicava una gran feina per part de mestres i alumnes i una precisió manual destra. Ens referim a l’hectògraf o la coca de gelatina usada en diferents contextos. La coca de gelatina va ser l’instrument que usaren a l’Escola Graduada d’Alaior durant més de cinc cursos per elaborar i distribuir la seva revista Nuestra Escuela, publicació de notable qualitat elaborada gràcies a l’esforç i la il·lusió de professors i alumnes.

La dictadura. Fins i tot en situacions d’extrema violència i de guerra total (com va ser el cas de la guerra civil espanyola) se’ns fa difícil entendre la persecució, depuració i eliminació dels mestres que treballaven en les metodologies Freinet. Ja hem comentat que no van ser molts, però la fúria del nou règim contra ells no va tenir límits ni té explicació. Gairebé tots van ser depurats, fins i tot aquells declarats catòlics i antirepublicans. Les tècniques Freinet eren avançades, molt innovadores i participatives; els alumnes sentien el seu protagonisme que anava molt més enllà de l’aula, protagonisme compartit amb altres fillets i filletes amb els que compartien textos, vivències i experiències. Aquestes característiques foren les que condemnarem a molts mestres a la mort, l’oblit, la depuració o la misèria. Quin crim havien comès?

La ciutadania manté encara un gran deute moral i ètic amb tots aquests professors que van donar el millor de la seva vida per posar en pràctica els valors democràtics. Malauradament han passat massa anys, tot i que pràctiques semblants encara no han aconseguit el suport unànime d’una societat endormiscada.

La represa cultural del anys 70. Quan la dictadura ja estava en els seus darrers moments, aquestes tècniques i pràctiques revifaren arreu. Manca encara molt per escriure i per estudiar d’aquest període. El que sí podem afirmar és que els plantejaments de Freinet foren adoptats per moltes escoles (petites i rurals, com ja havia passat als inicis) i foren nombrosos els cursos de formació que reberen els mestres en les Escoles d’Estiu.

A les Illes destaca una experiència: el mestre Jaume Albertí a l’Escola Unitària de Deià (Mallorca). Experiència recollida en un parell de llibres que tornaren encendre les torxes de la innovació: Expressió Escrita i Creativitat Infantil (Una experiència escolar a Mallorca) publicada per Edicions Cort l’any 1979 i un segon titulat Autoaprenentatge de la lectura i l’escriptura. Guia didàctica publicat per Edicions Cort l’any 1981 i que explica el mètode i la guia dels llibrets Bones Dents de l’Escola de Deià.

DES DE LA DIDÀCTICA DE LA LLENGUA ACTUAL

Des del present construint el futur. La coca de gelatina és un aparell senzill sense cap tipus de complexitat tècnica: gelatina, sucre, coa de peix, paper de calc hectocopy i il·lusió. Amb aquests elements tan simples aconseguíem resultats notables: apreníem a llegir i a escriure en uns contextos rics; escrivíem perquè algú (de fora) en llegís i llegíem el que havien escrit altres persones allunyades. Les revistes i la correspondència escolar van esdevenir estratègies que, posteriorment, foren les bases de la didàctica de la llengua, aquelles condicions sense les quals és força difícil entendre quina necessitat tenim les persones d’aprendre a escriure bé i d’aprendre a llegir quelcom d’interessant.

Havia de ser la fi de les redaccions; aquelles rutines obligades dels diumenges a darrera hora que havíem d’escriure sí o sí per lliurar-les el dilluns a primera hora i que ens serien retornades en uns dies tapats de ratllats en vermell, burots, alguna paraula sobreescrita i, normalment, una nota “injusta”. Havia de ser la fi, però no ho fou.

Tornem a la didàctica de la llengua. Aquesta en diu per escriure hem de tenir en compte:

Continguts. Tenir “coses” interessants a dir (en aquest cas, escriure) fruit de lectures, recerques, experiències, narracions…
Intenció. Tot el que escrivim ho fem amb un propòsit: informar, descriure, narrar, explicar, argumentar, influir, convèncer…
Destinataris. Tot el que escrivim ho fem pensant en algunes persones que ho llegiran (un públic més concret o més abstracte o genèric). Conèixer qui ho llegirà permet adaptar l’escrit a l’audiència.
Context; situació. Tots els escrits es produeixen en un context determinat que el condiciona: escriure una reclamació a una entitat, escriure un conte per a una revista digital… tots els escrits es generen en un context. És important conèixer les característiques contextuals.
Mitjà de comunicació. No és el mateix escriure a mà en un paper, que escriure un WhatsApp o un e-mail. El mitjà també condiciona l’escrit.

Les revistes escolars i la correspondència treballades des de la metodologia Freinet apuntaven clarament en aquestes cinc línies didàctiques:

– Qui escrivia tenia alguna cosa interessant a dir.
– Tenien una intenció, tot i que fos molt genèrica: esperaven que algú els llegís. En molts casos no aprofundien en textos més complexos com l’argumentació o la instrucció.
– Tenien molt clar el concepte d’audiència. Tot el que escrivien era perquè d’altres ho llegissin i si podien els retornessin amb altres textos, comentaris o l’opinió que els generà.
– Els contextos en què treballaven no eren molt diferents. Escrivien a classe per narrar o descriure a d’altres fillets.
– L’ús de la impremta amb tipografies variades era un mitjà de comunicació privilegiat quan s’inicià l’experiència. Podien escriure a mà o confegir els textos amb les lletres mòbils. Aquest ús ha estat molt allunyat de les aules durant molts d’anys. Avui en dia, les noves eines tecnològiques ens ofereixen una gran diversitat de contextos, eines i mitjans de comunicació diferents. Quelcom impensable fa només uns pocs anys.

Els principis bàsics de Freinet continuen vigents. Actualitzant algunes de les seves pràctiques els plantejaments teòrics són igualment vàlids. La participació activa de l’alumnat és un dels principis més valorats en l’actualitat.-

MESTRES FREINETISTES A MENORCA

No han estat gens fàcil identificar les pràctiques Freinet desenvolupades a l’illa. Coneixíem algunes referències, malgrat que els estudis a nivell de l’estat no ens oferien cap pista. Destacaven per la seva absència. Teníem coneixement que el mestre i meteoròleg Francisco Pons de Sant Lluís havia treballat amb en periòdic escolar. Així ho manifestaren alguns dels seus alumnes a l’estudi elaborat per Antoni Petrus; esmenten el periòdic escolar, les observacions meteorològiques sistemàtiques, el cant, la poesia, els treballs manuals i les sortides escolars.

Poc temps després van descobrir una de les experiències més rellevants en la nostra història: la revista Nuestra Escuela de l’Escola Graduada de fillets d’Alaior entre el 1932 i el 1936, coordinada i dirigida pel mestre Andreu Bosch i Llorenç Palliser. Tots els números que hem recuperat els trobareu penjats en aquesta web i van acompanyats d’un profund estudi. Sabem que l’intercanviaven amb diferents escoles de la península i de Mallorca i tingué un ampli ressò a Alaior, entre la població que l’adquiria a bon preu, ajudant a consolidar l’experiència econòmicament. Tot i aquesta difusió no aconseguiren adquirir la impremta posada a la venda per la revista Colaboración. Tots els materials podien arribar a costar unes 220 pessetes, una autèntica fortuna els anys 30. La majoria d’escoles públiques no disposaven de pressuposts mínims per fer front a despeses corrents i manco per inversions extraordinàries com seria aquesta. Es conformaren amb la coca de gelatina que arribaren de dominar amb gran destresa i pulcritud, tasca gens fàcil.

Finalment sabíem de l’existència d’un mestre que exercí uns pocs anys a Ferreries i a Es Mercadal, destacat freinetista, assassinat pels colpistes per haver participat en l’organització de col·lectius republicans a ambdues localitats. Sabíem que aquest mestre, Jaume Farré i Vidal, havia impartit cursos de formació a la Generalitat Catalana sobre les pràctiques Freinet. Ens consta entendre que impartís cursos d’aquestes característiques sense tenir-ne experiència. Hem buscat incansablement exemplars d’una possible revista escolar editada a Es Mercadal sense resultats. Sabem que Jaume Farré rebia as Mercadal la revista Colaboración. En aquesta publicació apareixen dues opinions d’alumnes mercadalencs de l’escola pública que valoren lectures adquirides a través de la publicació com Vida Hurdana, uns textos elaborats entre diferents escoles de les Hurdes (Càceres). Dos alumnes des Mercadal, Joan Casals Thomas i Joan Arabí de 12 i 10 anys comenten detalladament la lectura:

Quisiera ser muy buen amigo de los niños de las Hurdes y no les olvidaré nunca, pues tengo buen corazón y siempre me acordaré de los honrados niños de aquella región, que todos son muy simpáticos y están contentos de vivir allí, mientras que nosotros, estamos más bien y tenemos pan todos los días, siempre quisiéramos cambiar de sitio.

Juan Arabí de 10 anys de l’Escola Pública de fillets des Mercadal, publicat a revista Colaboración núm. 11, any II. Febrer de 1936, una de les darreres que se publicarà.

Incloem alguns dels articles publicats sobre Jaume Farré a mitjans de comunicació de l’illa de Menorca i dos extraordinaris àlbums confegits pel mateix mestre on recull part de la seva experiència amb fotografies i un segon amb els registres d’assistència d’alumnes de l’escola de Rao Navia de Suarna (Lugo). Aquests àlbums van passar a formar part de l’Arxiu Històric des Mercadal després de ser trobats per un ciutadà en un contenidor de fems. De ben segur que es van perdre més àlbums i molta documentació de gran rellevància.

ESTUDIS INTERESSANTS SOBRE LA METODOLOGIA FREINET

El professor Fernando Jiménez Mier Terán, de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, ha treballat durant molts d’anys en la recollida, sistematització i estudi de les experiències Freinet a l’estat espanyol i en altres països. És una persona que ha contactat amb estudiosos del tema, ha documentat moltes experiències i va editar un estudi i l’edició facsímil de la revista Colaboración:

JIMÉNEZ MIER TERÁN, Fernando: Freinet en España. La revista Colaboración. Boletín de la cooperativa espanyola de la técnica Freinet (1935-1936). Estudio introductorio y Edición facsímil. Barcelona 1996: EUB.

També aportem dues aportacions més o manco recents en format de llibre:

JIMÉNEZ MIER, Fernado: ¡Viva la imprenta! Orígenes de la educación Freinet en España. Libro de Vida; Tanteo, 2011.
Zurriaga, Ferran (coordinador): Pàgines Vives. Quaderns Freinet. Les revistes escolars a la Segona República; Publicacions de la Universitat Jaume I, 2012.

Aquestes publicacions ens ha obert moltes pistes per reconstruir l’avanç de les metodologies Freinet i ens ha permès confirmar o rebatre supòsits i hipòtesis. Tot i aquesta important recerca ens manquen les relacions que, possiblement, establiren els centres de l’illa de Menorca que posaren en pràctica algunes de les metodologies Freinet amb experiències de les altres Illes i de la península. Sabem que existien (algunes les tenim documentades) però ens estranyen les poques referències localitzades a aquestes experiències i més tenint en compte que una de les iniciatives més rellevant de l’illa de Mallorca, la de l’escola de Consell fou inspirada directament (així ho afirma el mestre responsable) amb la publicació Nuestra Escuela exposada al Museu Provincial i realitzada a l’Escola Graduada d’Alaior de mans del mestre Bosch.

Incloem, en format PDF, un conjunt d’articles que considerem rellevants per aprofundir en aquesta línia de feina: