Educació Menorca

En el marc de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB parlàrem de textos antics, de velles costums del camp menorquí, de l’arrelament de les famílies a la terra o de l’immens esforç que suposava viure al camp i exclusivament del camp. En aquest context, el senyor Antoni Mascaró i la seva dona, Francisca Mascaró ens van oferir unes escriptures antigues dels seus avantpassats que guardaven gelosament a casa seva. Les escriptures són del segle XIX, entre els anys 1873 i 1888. Les escriptures, lògicament, estan redactades en el complex llenguatge notarial en castellà, ja que des de principis de segle XIX, el català estava prohibit com hem vist en els anteriors documents. Ara bé, convé observar la conservació de conceptes claus en menorquí, arrelats entre la població d’ençà la conquesta.La moneda d’ús és la pesseta però el càlcul dels bens està fet sobre la lliura menorquina, que el notari, ha de traduir obligatòriament a pessetes.

El mateix passa amb les unitats de mesura. La gran majoria continua usant el sistema de peses i mesures tradicional i rebutgen, en molts casos, la imposició del sistema mètric decimal. Des de la perspectiva històrica podria ser interpretat com un conservadorisme anacrònic arrelat conjuntament amb l’elevat percentatge de població analfabeta.

Pensam que aquests tipus d’interpretacions són força simplistes i que cal un anàlisi més rigorós. Existeix un problema de fons que s’arrossega des del pas de l’illa a sobirania espanyola: la imposició de la llengua, la cultura i les formes de vida que fins al moment eren alienes a la societat menorquina. Si durant els segles XVII i XVIII els municipis (llavors universitats) disposaven d’escoles de primeres lletres, a partir del 1802, hom parla de les escoles espanyoles. El canvi de denominació és ben significatiu. El mateix succeí amb l’ús de la moneda que, com veiem, encara era l’element de referència per calcular les possessions de cadascú o amb l’ús de les unitats de mesura vigents des del segle XIII fins ben entrat el segle XX. No fou fins l’arribada massiva del turisme que se deixà d’escoltar a les petites botigues dels pobles: vull tres unces de sucre o una lliura i mitja de farina. La venda a granel també se va acabar en paral·lel a la implantació del sistema mètric decimal de caire universal.

Per altra banda, convé recordar que les persones analfabetes no eren necessàriament persones incultes, poc educades o amb mancances greus de socialització, com en algunes descripcions i narracions se’ns ha fet creure. Analfabet i pagès s’han usat, massa vegades, en to despectiu, sense aprofundir en el context de vida i en els coneixements que aquesta gent arrelada a la terra tenia. Un bagatge de coneixements sense els quals cap de nosaltres seria capaç de viure a la terra i de la terra, lluny de l’asfalt i de les suposades comoditats.

I tampoc ens convé massa la perspectiva romàntica de viure en plena naturalesa, envoltats d’encisadors paisatges i animals de tota mena. Aquesta concepció ens remet, equivocadament, a aquestes granges turístiques, on se mostren les antigues feines del camp, mentre hom passa per alt les incomoditats i les tasques contínues i diàries i els grans esforços que calia per assegurar l’aliment i l’aixopluc als membres de la família.

Segons una línia bastant acceptada, les comunitats que viuen relativament aïllades i mantenen les tradicions davant les novetats, rebutgen canvis que els pot trastocar el dia a dia i mantenen tradicions culturals que s’han mantingut al llarg dels segles són comunitats mancades de cultura, analfabetes majoritàriament, que rebutgen el progrés i, fins i tot, la millora del benestar. La seva negativa sol ser sistemàtica; independentment de les millores que els podria suposar. Certament, la història ens aporta exemples d’aquest comportament social.

Ara bé, també és cert (i aquestes són recerques ben recents) que determinades comunitats han rebutjat determinades mesures de manera conscient, valorant pros i contres i raonant amb arguments i criteris sòlids. Cada vegada que algun governant posava en qüestió els privilegis atorgats per Jaume II el 1301 en la Carta de Franqueses de Menorca (la constitució medieval de l’illa) els representats menorquins es queixaven i feien valer les seves raons. Qualsevol intent de centralitzar el poder fora de l’illa significava el perill de perdre l’autonomia i la capacitat de decisió, tot i que internament, aquesta autonomia no era un model a imitar. Els estats i els imperis volien uniformitzar. Uniformitzar era sinònim de progrés. El problema era que aquest suposat progrés beneficiava a les classes dirigents del país; més territori per gestionar, més poder central i manco marge de decisió per les comunitats minoritàries.

Una comunitat com la menorquina sabia que implicava el canvi de sobirania. Les resistències davant les imposicions eren públiques i manifestes. I quan no podien fer-se públiques per la política repressora de l’estat, els costums, la llengua, tot el relacionat amb les activitats quotidianes i també les de caire econòmic restaven ben vives de portes endins. Les escriptures que us presentam són representatives d’aquesta situació, més de vuitanta anys després de la imposició de l’absolutisme borbònic o del liberalisme castellanitzador, entenen que el castellà era la llengua de progrés i la llengua de ciència.

Disposam dels següents documents:

• L’escriptura de les capitulacions matrimonials entre Antonio Mascaró i Oliver i Catalina Pons i Oliver, datada el 25 de setembre de 1873. Aquesta escriptura recull l’elecció del règim econòmic del matrimoni. En absència de documentació, el règim era el de separació de bens. En cas de documentació, implicava elegir entre el sistema de societat de guanys (gananaciales en castellà) que no té en compte el dret foral (allò que pertany a un continua essent de la seva propietat i el sou matrimonial és dels dos) o el dret foral que imposa la separació de bens.
• La segona és una escriptura de préstec atorgada per Antonio Mascaró i Olives a favor dels seus germans Jaime, Pedro i Bartolomé Mascaró i Olives. Antonio Mascaró deixa diners als tres germans seus. Datada el 7 d’octubre de 1883.
• La tercera i quarta escriptura estan lligades pel que fa al contingut, tot i que la data de les dues és diferent. Es tracta de l’escriptura d’inventari datada una, el 14 de gener de 1884, i la segona, el 26 de gener del mateix any. La llista de l’inventari és correlativa entre ambdues escriptures. Antonio Mascaró i Olives mor i davant el notari presenten l’inventari detallat de tots els bens davant de Jaime y Pedro Mascaró i Olives, Antonio Mascaró i Llambías i Antonia Olives i Goñalons. Antonia Olives és la sogra del difunt; Antonio Mascaró i Llambías és el fill del difunt i en Jaime y Pedro Mascaró i Olives són els dos germans del difunt que obren en concepte de marmessors testamentaris del seu germà; el primer, Jaime, obra en concepte de curador electe dels fills menors d’edat del finat; els càrrecs els han estat conferits a través del testament i manifesten, davant del notari, que volen fer constar en tot temps, els bens de tota classe, deixat per Antonio Mascaró i Olives. Segons consta, l’inventari és llegit en veu alta punt per punt. En aquest document ens trobam bona part del que afirmaven al principi: la gran quantitat de conceptes que es mantenen intactes al llarg del temps, fins i tot la mateixa moneda, com veurem posteriorment.
• El cinquè document és una escriptura de carta de pagament atorgada per Antonio Mascaró i Llambías a favor de Jaume Mascaró i Olives, datada el 19 d’octubre de 1884. Aquesta carta implica l’acceptació del testament i la distribució dels bens en vida i en posterior mort dels hereus, en la qual es repeteix, sense numerar, tot l’inventari de les dues escriptures anteriors.
• Finalment, disposam de l’escriptura de cartes de sa dot (dotales en castellà, referides a la dot), atorgada per Antonio Mascaró y Llambías i Maria Mercadal i Sans. Datada el 3 de juny de 1888. Antonio i Maria es casen i el primer fa donació d’una quantitat concreta de diners a la seva dona, seguint una antiga costum del país, segons fa constar el notari.

Analitzem ara els conceptes de l’inventari, un retrat del període en una illa encara molt centrada en la producció agrícola i ramadera.